Per a la setmana de Sant Jordi, la Comissió de Biblioteca hem recuperat l’article “Com ensenyar a odiar la literatura als nens” de Gianni Rodari, inclòs al llibre Suggeriments per a una lectura creadora (Jaume Cela i Mercè Fluvià, Editorial Aliorna, 1988).
Aquí us deixem els fragments que ens han semblat més inspiradors!
Tot presentant el llibre com una alternativa a la TV
“Llegeix enlloc de mirar la televisió.”
“Que no et vegi llegir tot mirant la televisió.”
“Pren els llibres de l’escola en lloc de perdre el temps amb aquestes estupideses.”
No pretenc conèixer totes les expressions concretes que usen els defensors d’aquest sistema infalible. Els nens saben que la TV no és una “estupidesa”: la troben divertida, amena, útil. Pot succeir que li dediquin més temps del que caldria, o que es refugiïn en aquell estat de semiinconsciència en el qual el telespectador habitual, sigui nen o adult, cau passat un temps, i del qual és símptoma la total passivitat amb què accepta qualsevol programa de la petita pantalla sense escollir ni reaccionar.
Això no treu que, en conjunt, els mèrits educatius de la TV superin els demèrits. La petita pantalla enriqueix el punt de vista, nodreix el vocabulari, posa en marxa una quantitat inversemblant d’informació, introdueix els nostres petits analfabets en un circuit més vast que el familiar, que no sempre és envigorit per les informacions, per la cultura, per les idees. Gairebé es podria afirmar que la TV disminueix la dificultat de la lectura.[…]
I després, psicològicament, no em sembla que negar una diversió, una ocupació plaent (o sentida com a tal, que és el mateix), sigui la millor manera de fer que se’n vulgui una altra: serà més aviat la manera de llençar damunt aquesta altra una ombra d’enuig i de càstig.
[…]
Tot dient als nens d’avui que els nens d’abans llegien més
L’adult té sovint la temptació (i poques vegades la resisteix) de lloar “el seu bon temps”, especialment l’època de quan era petit, que la memòria li pinta amb vius colors i li presenta com una estació ideal. La memòria és una aduladora i enganya hàbilment, però és difícil adonar-se’n.[…]
“Abans hi havia bons llibres per als nens.” Per a quins nens? Sempre el mateix. […]
No es pot demanar als joves que prefereixin el passat, un passat que no és el seu: i quan s’aconsegueix que els llibres s’identifiquin amb el passat d’un altre, com una cosa que no forma part de la seva vida, però que cal posar-se dins “per complaure al pare i a la mare”, s’ha creat una altra raó perquè els joves, així que puguin, es mantinguin allunyats dels llibres.
Tot mantenint que els nens tenen massa distraccions
“Els nens d’avui tenen massa distraccions, és per això que llegeixen poc.” Tenir aquest punt de vista és indispensable per a qui no vulgui entendre res dels nens d’avui i entre altres coses proposa que no arribin a ser mai amics dels llibres.
[…]
Refusant de llegir al nen
La veu de la mare, del pare (i el mestre) té una funció insubstituïble. Tothom obeeix aquesta llei, sense saber-ho, quan expliquem un conte al nen que encara no llegeix, tot creant, mitjançant el conte, aquell “lèxic familiar” en el qual la intimitat, la confiança, la comunicació entre pares i fills, s’expressen de manera única i irrepetible. Però, ¿quanta gent hi ha que tingui la paciència de llegir un conte als nens, encara que potser ja llegeixin sols, o ho farien però tenen mandra, o ho fan habitualment encara que de tant en tant necessiten no estar sols davant del conte?
[…]
Tant si es tracta dels contes d’Andersen o de la vida dels animals, com de Pinotxo o Verne […], allò que compta en la lectura habitual no canvia la substància: és la promoció del llibre de mer objecte de paper imprès a intermediari afectuós, a moment de la vida.
[…]
No oferint una elecció suficient
Nosaltres no llegim el primer llibre que ens cau a les mans. Ens agrada escollir. Poques vegades, en canvi, s’ofereix al nen una elecció suficient. Li regalem un llibre de contes, el deixa de banda: en deduïm que no li agraden els contes, quan pot succeir senzillament que en aquell moment tingui altres interessos. Per aquesta raó és indispensable una petita biblioteca, sigui personal o col·lectiva. És millor vint llibres que només un, i cent millor que vint, perquè poden suscitar curiositats diferents, sufocar o estimular interessos diversos, o respondre a les variacions d’humor, als canvis de personalitat, de la formació cultural, de la informació.
[…]
Ordenant de llegir
El punt essencial d’aquest sistema és ja present en altres als quals m’he referit anteriorment. Tanmateix, és tan important que mereix un desenvolupament a part. És indubtablement el més eficaç si es pretén que els joves aprenguin a odiar els llibres. És segur al cent per cent. I facilíssim d’aplicar.
S’agafa un noi, s’agafa un llibre, es col·loquen ambdós en una taula i es prohibeix que el trio se separi abans d’un determinat temps. Per tal de garantir l’èxit de l’operació, s’anuncia al noi que, en acabar el temps convingut, haurà de resumir en veu alta les pàgines que ha llegit.[…]
Si jutgem pels resultats posteriors, és a dir, pel nombre d’adults legalment alfabetitzats que, un cop superada la primera edat, no han llegit ja ni una sola línia, aquest deu ser el més difós de tots els sistemes. […]
Una tècnica es pot aprendre a clatellades: com la tècnica de la lectura. Però l’amor per la lectura no és una tècnica, és una cosa bastant més interior i lligada a la vida, i amb clatellades (reals o metafòriques) no s’aprèn.
GIANNI RODARI